Llarga

Passen dies, passen hores, passen minuts, passen segons, passen estones, passen mirades, passa el sol, passa la paciència, passa la gana, passen els miols de la Mina, passen regades de plantes, passen cafès, passen pàgines, passen whatsapps, passen anades nocturnes al lavabo, passen passes, passen torsions, passen punxades, passen preguntes, passa l’angoixa d’un moment, passa la por, passen visites al CAP, passen línies, passen cotxes que veig des del balcó, passen fulles seques, passen brots nous davant dels meus ulls, passen nits, passen emoticones, passen coces, passa el singlot, passen llibres, passen les cordes de la guitarra, passen cafès, passen bikinis, passen desitjos de pernil, passen consells, passen quilòmetres, passen vides i passa tot menys allò que tant vull que passi: l’espera.

Guim

Llum de dia a mitjanit
que bategues ben endins del meu pit.
Temps d’espera incessant
que s’atura en silenci mentre passa volant.

Dorms i alteres el meu son.
Van florint totes les pors.
Mantens viu el meu esguard
que impregna de tenebres el meu cap.

Dius bon dia i els malsons
fan com el gel amb la calor.
Se’m dissipen els calfreds
i s’escolen tots els dubtes
per les escletxes de les parets.

Ratllo a estones els segons
i et dibuixo a poc a poc.
Et vesteixo d’il·lusions
mentre el negre es va tenyint de mil colors.

Dius bon dia i els malsons
fan com el gel amb la calor.
Se’m dissipen els calfreds
i s’escolen tots els dubtes
per les escletxes de les parets.

Llum de dia a mitjanit.
Tu ets llum de dia a mitjanit.
Llum de dia a mitjanit.
Tu ets llum de dia a mitjanit.

Lluita interna

Ahir nit vaig ser presa de la por. Em va escanyar lentament amb tots els seus tentacles i em va alliberar amb una injecció de culpa que encara sento, hores després d’haver-me llevat.

És difícil bufar la boira terrorífica que envaeix i obnubila el pensament. Tinc tanta por que alguna cosa surti malament que deixo que una taca negra, com una gota de tinta sobre un paper blanc, s’escampi pel meu pit i tenyeixi l’aire transparent que m’arriba al cap.  Pitjor és el moment de despertar. T’adones que tota la construcció que percebies al voltant l’havies creada tu, i és llavors quan la por muta en culpa.

Intento esbrinar quin és l’origen d’aquest pànic. Amb la seguretat de no errar el trobo en una expectativa. Fa temps que havia deixat de projectar, i no de manera volguda sinó perquè algun mecanisme intern me n’havia desendollat l’aparell per fer-ho. La pèrdua de l’hàbit, doncs, fa que ara no sàpiga digerir bé les projeccions, poques, que faig, i em torna cautelosa i poruga davant d’allò desconegut però alhora tan volgut.

El camí és curt però l’espera és llarga i la paciència, disfressada de por, juga en contra meu.  I malgrat això, estic determinada a guanyar-li la batalla.

Tender

Tender is the night you live your dreams, nothing wakes you up.
When the wind’s not frozen and breaks the glass of your crystal life.

Tender is the night the sky’s your ceiling, the stars your light.
When the tarr is warm and heats your body and heats your scars.

Tender is the night you feel the warmth of your mother’s arms.
When the world wasn’t broken and love was the armor against your qualms.

Tender is the night your fears no longer cover your eyes.
When the pain’s still there but no more burdens lie in your hands.

You wonder ‘How did we get this far?’
You wish you’d seen it coming from the start.

Tender is the night your hopes are gone but you feel no harm.
When your heart is numb, you’ve lost your compass and Northern Star.

Tender is the night.

Per no ser nadius no som tan bons?

Fa deu anys exactes que em dedico a l’ensenyament de l’anglès. Aplaudeixo la iniciativa de posar més recursos a l’ensenyament de l’anglès. Totalment d’acord. Ara bé, com sempre els professors nadius s’emporten la medalla i els no ho som quedem com els que no motivem els alumnes i no en sabem prou.

Molts obliden que no és el mateix tenir grups de 25, 30 i 35 alumnes que tenir-ne de reduïts. I sobretot que ser nadiu no ha d’anar sempre lligat amb tenir un millor coneixement de la llengua. Si fos així tots nosaltres seríem capaços d’ensenyar català o castellà.

Molts professors d’anglès que no som nadius ens hem format, hem viscut fora, hem estat i seguim estant en contacte amb la llengua, ja sigui a través dels viatges, de la música, de la lectura, del cinema, de les sèries, dels intercanvis… l’estimem i busquem la millor manera de poder-la transmetre als i les nostres alumnes, i entenem les seves dificultats perquè nosaltres hem passat pel mateix. Ara bé, el sistema no ens ho posa fàcil. I titulars com aquest encara menys.

Queda dit.

Article de l’ARA

Xocolata de la que caga la gata

El primer dia que va veure l’armari ple se li va escolar una llàgrima per la galta i se li va desviar cap a l’orella.  Feia tant temps que ho havia estat esperant que veure tota aquella muntanya li havia fet aclucar els ulls i obrir-los diverses vegades, fins que sense pronunciar ni un mot es va acabar quadret a quadret totes les teules de xocolata que omplien l’estant.

No va gosar demanar-li a la mare si era ella qui havia adquirit tota la muntanya de cacau que acabava d’engolir.  L’emoció l’havia deixada muda i sense remordiments per haver-s’ho acabat tot.  Era tan plaent la digestió que es va anar a estirar al sofà amb un somriure tatuat i les mans a l’estómac, que gronxant les ones amargues del cacau més pur li traslladava el gust de la xocolata negra a la resta del cos i li gravava al cor.

Un dia després, remenant l’armari de nou, va comprovar que hi tornava a haver dues teules de la millor xocolata.  Va agraïr-ho silenciosament a la mare i les va engolir amb la mateixa avidesa del dia anterior, resseguint amb la llengua tots els racons del paladar on podia haver-hi quedat algun reducte de cacau ja fos però igualment intens. Sense tombar-se va anar a gaudir dels instants posteriors a la menja al passeig del costat de casa, sota els plataners que tantes vegades havia pensat de tal·lar i que ara veia més exquisits que mai.

El dia següent va ploure.  Es va aixecar amb mal de cap i poques ganes de fer res.  Ja no recordava el passeig romàntic post-menjada de la tarda anterior, sota el pol·len i les boles dels plataners.  Va dirigir-se a l’armari esperant trobar-hi el consol de la xocolata, però el desconcert la va envair en divisar l’horitzó blanc de la lleixa i les parets que dibuixaven un no res, només una fletxa invisible que assenyalava quatre engrunes de cacau.  Desconcertada, va obrir totes les portes de la cuina buscant el nou emplaçament de la xocolata, però no va ser capaç de trobar-lo enlloc.

Van passar els dies i l’armari seguia buit, amb les engrunes foses incrustades a la fusta de la lleixa.  No va gosar preguntar a la mare què havia passat amb el cacau perquè la vergonya del desig impacient era massa forta per confessar-lo. En un parell d’ocasions, sense que ella ho veiés, li havia afegit les paraules “xocolata negra” a la llista de la compra.  En veure que la mare no li feia cas, va optar per anar al supermercat i comprar la xocolata ella mateixa.  La va desembolicar a esgarrapades i es va menjar la teula sencera, però no tenia el mateix gust que la que s’amagava a l’armari de casa.  Va voler pensar que era cosa de la teula en concret,  i en va comprar una altra, però el resultat va ser el mateix.  No ho entenia.  Aquella xocolata suposadament igual i tan plaent tenia un extra d’amargor que ja no la satisfeia tant.

L’endemà, en llevar-se i anar a la cuina per esmorzar, va obrir l’armari de sempre, aquest cop buscant-hi cafè.  Hi va trobar el pot i, just al costat, amuntegades, una pila de teules de la xocolata negra que li havia robat el cor setmanes abans.  Però ja no li venia de gust.  A la lleixa del damunt hi havia una capsa metàl·lica amb uns dibuixets amb relleu que contenia galetes de canyella. La va agafar, la va obrir i en va provar una. No tenia pas mal gust. En va menjar un parell més.

Els dies que van seguir van anar omplint l’armari de xocolata i buidant-lo de galetes. El gust del cacau ara li feia fàstic, i la canyella li injectava benestar. Per això la necessitava.  Buscava les galetes, les engolia, i hi tornava l’endemà per trobar-ne més mentre la xocolata apilava pols.

Un matí, en obrir la porta de l’armari, va trobar les teules de xocolata negra amuntegades i  al costat la caixa. Va treure-li la tapa i va plorar d’angoixa en veure que a dins només hi havia la brillantor del cul platejat amb quatre engrunes que feien olor de galeta i de canyella evaporada.

Amb tu…

…tot és un hauria de.

T’hauria d’haver estimat més. T’hauria d’haver volgut més. T’hauria d’haver respectat més . T’hauria d’haver entès més.  T’hauria d’haver donat més temps. M’hauria d’haver despullat més. M’hauria d’haver esperat més. M’hauria d’haver esforçat més. Hauria d’haver parlat menys. Hauria d’haver callat més. Hauria d’haver somniat menys. Hauria d’haver vist més. Hauria d’haver pensat menys. Hauria d’haver sentit més. Hauria d’haver-me desfet més. Hauria d’haver tingut menys por. T’hauria d’haver abraçat més.  Més fort. Més estona. T’hauria d’haver abraçat. T’hauria d’haver llegit. T’hauria d’haver sentit. T’hauria d’haver entès. M’hauria d’haver entès. M’hauré d’entendre. M’hauré de perdonar.

Formatge fos

Ell volia ser únic i no sabia com.  No volia acabar com tots els altres, no en tenia ganes.  Encastat al company de davant es repetia la consigna i rumiava quina seria la manera més digna de distingir-se de la resta.  El fred del voltant li gelava els pensaments, però ell mantenia encesa la idea de tenir una fi millor.

Inspirant-se en les històries que havia sentit de petit i emmirallant-se en elements que, com ell, no s’havien conformat a la mateixa vida que la massa, va provar de trencar les cadenes que el tenien pres. No tenia coneixement de cap relat que hagués acabat feliçment, però la simple idea de l’intent de canvi li donava força per lluitar. Va aclucar els ulls, es va projectar a si mateix en la intempèrie d’allò desconegut i va agafar aire i apretar fort per poder sortir de la presó que havia esdevingut casa seva.  El company de davant va deixar anar un sospir de queixa sense paraules.  Ell va inspirar profundament per intentar-ho de nou, però malgrat els esforços les cadenes només van emetre un xerric de molèstia, no de protesta ni de dolor.

De sobte el món va tremolar. Ell va restar immòbil mentre el company del davant s’estremia de por.  Podia sentir com la suor freda li baixava pel clatell i resseguir mot a mot les línies de la pregària que entonava demanant que aquell no fos el seu darrer dia. Rajos de llum de totes bandes van esquerdar les parets.  Va aclucar els ulls encegat i es va veure perdut entre unes mans desconegudes que el van despullar.

Nu i desemparat, damunt un terra fred que no havia trepitjat mai, i amb la il·lusió de viure diferent difuminant-se-li davant els ulls, el tranchete esperava la mateixa fi que la resta dels seus, fos entre una llesca de pernil i una llesca de pa en una sandvitxera.

Sixology

Fa uns mesos vaig rebre el meu primer encàrrec musical de la mà d’una de les persones amb qui més temps fa que comparteixo la vida: en Gerard. Com a membre de la generació del 85 aquest any ell també n’ha fet 30, i ho ha volgut celebrar d’una manera ben especial. Ha fet un vídeo de 365 segons amb una imatge de tots i cadascun dels dies del seu últim any amb el 2 al davant.

Quan va començar a maquinar aquesta petita empresa em va demanar si em faria il·lusió posar-hi la banda sonora, i vaig acceptar de bona gana. Ha estat un repte que m’ha vingut molt de gust afrontar. En Pau Romero ens va obrir de nou les portes del seu estudi per poder gravar la cançó, i he pogut comptar amb l’ajuda d’en Jordi Bastida a la producció, als arranjaments i a la guitarra, i amb uns músics extraordinaris com són en Jose Benítez i en Pedro Campos a la bateria i baix.

Aquí sota teniu el resultat final de tot plegat, vídeo i cançó. La meva primera banda sonora. Espero que us agradi 🙂

Oneiric

In my dreams there are birds flying against the wind.
There is you sitting straight, with your reckless look on and your eyes beyond the gates.

How does it feel up there?
How does it feel up there?
Does it all look the same?

In my dreams there are roses with their thorns blooming in the dark.
There is you sitting straight, and your knuckles go white, your fists shaking the bars.

How does it feel up there?
How does it feel up there?
Does it all look the same?
I bet it doesn’t look the same.