El primer dia que va veure l’armari ple se li va escolar una llàgrima per la galta i se li va desviar cap a l’orella. Feia tant temps que ho havia estat esperant que veure tota aquella muntanya li havia fet aclucar els ulls i obrir-los diverses vegades, fins que sense pronunciar ni un mot es va acabar quadret a quadret totes les teules de xocolata que omplien l’estant.
No va gosar demanar-li a la mare si era ella qui havia adquirit tota la muntanya de cacau que acabava d’engolir. L’emoció l’havia deixada muda i sense remordiments per haver-s’ho acabat tot. Era tan plaent la digestió que es va anar a estirar al sofà amb un somriure tatuat i les mans a l’estómac, que gronxant les ones amargues del cacau més pur li traslladava el gust de la xocolata negra a la resta del cos i li gravava al cor.
Un dia després, remenant l’armari de nou, va comprovar que hi tornava a haver dues teules de la millor xocolata. Va agraïr-ho silenciosament a la mare i les va engolir amb la mateixa avidesa del dia anterior, resseguint amb la llengua tots els racons del paladar on podia haver-hi quedat algun reducte de cacau ja fos però igualment intens. Sense tombar-se va anar a gaudir dels instants posteriors a la menja al passeig del costat de casa, sota els plataners que tantes vegades havia pensat de tal·lar i que ara veia més exquisits que mai.
El dia següent va ploure. Es va aixecar amb mal de cap i poques ganes de fer res. Ja no recordava el passeig romàntic post-menjada de la tarda anterior, sota el pol·len i les boles dels plataners. Va dirigir-se a l’armari esperant trobar-hi el consol de la xocolata, però el desconcert la va envair en divisar l’horitzó blanc de la lleixa i les parets que dibuixaven un no res, només una fletxa invisible que assenyalava quatre engrunes de cacau. Desconcertada, va obrir totes les portes de la cuina buscant el nou emplaçament de la xocolata, però no va ser capaç de trobar-lo enlloc.
Van passar els dies i l’armari seguia buit, amb les engrunes foses incrustades a la fusta de la lleixa. No va gosar preguntar a la mare què havia passat amb el cacau perquè la vergonya del desig impacient era massa forta per confessar-lo. En un parell d’ocasions, sense que ella ho veiés, li havia afegit les paraules “xocolata negra” a la llista de la compra. En veure que la mare no li feia cas, va optar per anar al supermercat i comprar la xocolata ella mateixa. La va desembolicar a esgarrapades i es va menjar la teula sencera, però no tenia el mateix gust que la que s’amagava a l’armari de casa. Va voler pensar que era cosa de la teula en concret, i en va comprar una altra, però el resultat va ser el mateix. No ho entenia. Aquella xocolata suposadament igual i tan plaent tenia un extra d’amargor que ja no la satisfeia tant.
L’endemà, en llevar-se i anar a la cuina per esmorzar, va obrir l’armari de sempre, aquest cop buscant-hi cafè. Hi va trobar el pot i, just al costat, amuntegades, una pila de teules de la xocolata negra que li havia robat el cor setmanes abans. Però ja no li venia de gust. A la lleixa del damunt hi havia una capsa metàl·lica amb uns dibuixets amb relleu que contenia galetes de canyella. La va agafar, la va obrir i en va provar una. No tenia pas mal gust. En va menjar un parell més.
Els dies que van seguir van anar omplint l’armari de xocolata i buidant-lo de galetes. El gust del cacau ara li feia fàstic, i la canyella li injectava benestar. Per això la necessitava. Buscava les galetes, les engolia, i hi tornava l’endemà per trobar-ne més mentre la xocolata apilava pols.
Un matí, en obrir la porta de l’armari, va trobar les teules de xocolata negra amuntegades i al costat la caixa. Va treure-li la tapa i va plorar d’angoixa en veure que a dins només hi havia la brillantor del cul platejat amb quatre engrunes que feien olor de galeta i de canyella evaporada.
elblogdelamina 