Ahir nit vaig ser presa de la por. Em va escanyar lentament amb tots els seus tentacles i em va alliberar amb una injecció de culpa que encara sento, hores després d’haver-me llevat.
És difícil bufar la boira terrorífica que envaeix i obnubila el pensament. Tinc tanta por que alguna cosa surti malament que deixo que una taca negra, com una gota de tinta sobre un paper blanc, s’escampi pel meu pit i tenyeixi l’aire transparent que m’arriba al cap. Pitjor és el moment de despertar. T’adones que tota la construcció que percebies al voltant l’havies creada tu, i és llavors quan la por muta en culpa.
Intento esbrinar quin és l’origen d’aquest pànic. Amb la seguretat de no errar el trobo en una expectativa. Fa temps que havia deixat de projectar, i no de manera volguda sinó perquè algun mecanisme intern me n’havia desendollat l’aparell per fer-ho. La pèrdua de l’hàbit, doncs, fa que ara no sàpiga digerir bé les projeccions, poques, que faig, i em torna cautelosa i poruga davant d’allò desconegut però alhora tan volgut.
El camí és curt però l’espera és llarga i la paciència, disfressada de por, juga en contra meu. I malgrat això, estic determinada a guanyar-li la batalla.
elblogdelamina 