Feia unes setmanes que notava la seva presència. No m’era estranya, perquè potser l’havia tingut a prop altres vegades, però mai s’havia fet sentir tant com darrerament. Me la podia trobar a l’esmorzar o en sortir de casa per anar a fer el toc; algun cop em sorprenia en travessar un carrer, o d’altres amb un copet a l’espatlla que em feia girar i veure un espai buit o simplement algú amb mala cara perquè li acabava de tallar el camí.
Vaig estar així fins que un dia, en despertar-me i sense encara haver obert els ulls vaig saber que no estava sola. Tenia una sensació molt estranya de mal d’estómac i ressaca, però no havia begut res la nit abans, i no entenia d’on venia. Em vaig girar cap al cantó on sabia que no m’ho trobaria de cares, i em vaig col·locar de panxa avall per fer passar el dolor. Vaig intentar comptar per distreure’m, però les ganes de vomitar van arribar, i em vaig aixecar, amb els ulls clucs, i donant la volta al llit vaig córrer cap al vàter per treure el que tenia a dins. Amb molt d’esforç, no va sortir res.
Abraçant-me a la panxa vaig tornar cap a l’habitació, i vaig veure que al llit només hi havia els llençols rebregats que havia deixat jo en aixecar-me. I em va venir el primer oit. No vaig poder parar una P que va quedar estesa damunt la coixinera. Una O va sortir projectada i se li va col·locar al costat. Estava esgotada i em costava respirar. Vaig posar les mans sobre els genolls, i el dolor seguia. Una tercera arcada em va fer recolzar els braços al llit, i quan es va materialitzar es va quedar al costat de la O.
La boca em regalimava, i em vaig fregar els llavis amb la samarreta del pijama. Em vaig eixugar les llàgrimes que m’havia provocat l’esforç de vomitar, i vaig contemplar el desastre. P – O – R. L’estómac se’m va encongir. Seguia fent mal. No tant com abans, però encara hi havia paraules per treure, i segurament serien més llargues i complicades que la primera.
elblogdelamina 